Sant Miquel del Fai
11-2-2012
Divendres, vaig baixar al pàrking a engegar la moto i vaig veure que pobreta s’estava quedant sense bateria doncs, fa quasi dos mesos que no surt a rodar. Aleshores, vaig decidir de sortir dissabte a fer un tomet per carregar-la, doncs després que m’operin, ja no se fins quan no la podré agafar. Malgrat que em moro de ganes de sortir a fer quatre corbes per les carreteres revirades que tant m’agraden, no volia tampoc fer massa el ruc ni massa invents no fora que anés pel terra ja que no estic massa “hàbil” que diguem. Així doncs consultant amb el coixí , vaig tenir la pensada d’arribar-me fins a Sant Miquel del Fai, doncs no és massa lluny de Barcelona, la carretera tampoc no és massa obaga, hi ha unes quantes corbetes d’aquelles que fan xalar i com a cirereta del pastís, amb aquest fred siberià que venim patint darrerament, de ben segur que trobaria el salt d’aigua ben glaçat. Així doncs dissabte, dit i fet. Sense matinar massa ,cap a quarts d’onze, vaig treure del garatge la Cigonyeta Roia, vaig omplir dipòsit (que cara que està la benzina, bufa!!)i cap al Vallès per la C17 fins a l’Ametlla i després cap a Sant Feliu de Codines on vaig agafar el trencall que mena a l’Espai Natural de Sant Miquel del Fai. Efectivament, quina xalada de corbes, de carreteres seques, ....i de fred !!! Sort que anava preparat a la més rabiosa moda Gulag que si no... .Un cop arribat a l’aparcament vaig buscar un lloc planer on aparcar la moto, doncs tinc molta dificultat per manipular-la ja que no puc fer cap mena de força amb la cama. Resolt aquest tema em vaig encaminar cap el pas entre les roques que dona accés al recinte i ja vaig poder veure amb encert que el salt d’aigua del riu Tenes era parcialment glaçat.
La entrada val 8€ una persona adulta i si sou socis del RACC, com és el meu cas, 6€ que igualment, Déu n’hi dó. Al recinte s’hi accedeix per la Plaça de l’Abadia que és ubicada entre el mur de roca i el barranc. Cal esmentar, fent una mica d’història, que se en té noticia de la existència del llogaret a partir de l’any 997, que a l’indret ja hi existia la ermita de Sant Miquel i que el comte Ramon Borrell va cedir al comte Gombau de Besora perquè aquest hi bastis un monestir que un cop construït va ser habitat per una comunitat de monjos Benedictins fins l’any 1567 i posteriorment per sacerdots seculars. No va ser fins al segle XIX que se en va donar a conèixer de la mà dels escriptors romàntics de l’època quan aquests, van descobrir-ne la seva bellesa i en van propagar la seva història i ses llegendes. L’actual abadia, data del segle XV i actualment, la Casa del Priorat n’és el punt d’accés a l’espai natural.
Seguint el camí ,trobem l’església de Sant Miquel, del segle X, i que és ,en el nostre país, la única d’estil romànica construïda dins d’una balma que li fa les vegades de sostre i de parets. En el seu interior, hi destaquen el presbiteri gòtic, del segle XV i la làpida sepulcral d’en Guillem Berenguer, comte d’Ausona.
Tot seguint el camí trobem un petit estanyol amb ànecs i una sala on s’hi projecten audiovisuals.
Just després unes dretes escales, davallen a la cova de Sant Miquel, que va ser descoberta a l’any 1847 i on es poden observar les característiques formacions amb banderes (pisòlits) i al fons de tot, un petit llac.
Tornant al camí principal i passant per un indret anomenat la Plaça del repòs, on el tret característic és una escultura dedicada a l’escriptor Josep Pla, trobem a més ,els travertins, unes roques sedimentàries formades per l’acumulació de troncs, roques, plantes i carbonat de calci. Més endavant, trobem el gran Salt d’aigua del riu Tenes, accessible gràcies a un túnel que ens ofereix una interessant perspectiva d’aquest espectacle natural.
Tot seguint el camí i després de passar un àrea de Picnic, en una explanada a l’extrem d’una cornisa, hi trobem la ermita de Sant Martí, bastida el segle XIV amb un sol absis i una sola nau amb una petita entrada lateral i una més petita finestra en forma de creu. Rematada sobre l’absis un campanar d’espadanya.
Passada l’ermita, neix un corriolet que condueix a la cova de Les Tosques, que en el meu cas, no vaig poder visitar ja que era tancada al públic doncs s’hi havia fet glaç a les escales que hi donen accés.
+Info a: http://www.santmiqueldelfai.net/
I fins aquí el que va estar la visita que com era migdia i no tenia cap compromís, vaig decidir allargar fent la tornada a casa per la pista asfaltada que continua cap amunt i que va a morir a la carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Centelles i de Centelles a la C17 per retornar cap a casa a un ritme alegre i gaudint de les ja quasi oblidades bones sensacions que transmet una veterana ja, però infatigable Cigonyeta Roia. Com m’agrada aquesta moto!!!
