27 de juny 2011

26-6-2011 Salardú-Baquèira-Orri-Bagergue-Salardú.

Salardú-Baquèira-Orri-Bagergue-Salardú.
26-6-2011
Per Marta, Julià i Daniel.


Ja som a diumenge ,però que ràpid i que curt ha estat aquest pont de Sant Joan!!. Avui tenim intencions de no embolicar-nos massa i esbandir ràpid per baixar aviat cap a casa i no trobar caravanes. La ruta escollida és la 19 del Centre Btt de l’Aran, que fa temps em van recomanar l’Alex i la Neus.
Més matiners que els altres dies, recollim les coses, carreguem els cotxes, esmorzem i ens posem en marxa en les bicis anant a buscar el Camin Reiau de Salardú a Baquèira que te alguns trams força costeruts. Ahir amb tant camp a través amb la bici es veu que vaig punxar i fins aquest matí no me n’he adonat. Creia que tansols seria un porus  però al final hem d’aturar-nos i solucionar l’avaria d’una forma definitiva. Solucionat l’entrebanc, seguim amb la ruta per un  Camin que segueix cap a la Vall de la Ruda i on en el Pontet de la Ruda canvia de marge del riu i recula quasi bé fins arribar a Baquèira.



Quan creuem la carretera, la Marta decideix de retirar-se, la calor d’avui i els kilòmetres d’ahir l’hi passen factura i en Julià també decideix d’acompanyar-la.  A mi les trepades d’ahir a la tarda també m’han passat factura sobretot als braços, però malgrat tot, decideixo continuar . La pista,ara es torna un corriol que puja decidit tot travessant les pistes d’esquí per tornar a sortir a la carretera de Beret on a pocs metres torna a agafar una pista que flanqueja el Tuc de Maria Casteras a mitja alçada per seguir enfilant-se de valent per les pistes d’esquí fins arribar a l’Orri.



Ara per carretera, vaig a buscar el Coret de Salardú anant a trobar el GR211, un vell conegut d’altres pedalades que al principi comença pedregós per tornar-se en una pista de baixada molt i molt ràpida on prop de Bagergue, abandono i baixo per un divertidissim corriol que em deixa a l’entrada de Bagergue on agafo el Camin Reiau deixant-me anar per les seves rampes fins arribar a Unha on agafo la carretera que en uns centenars de metres em deixa de tornada a Salardú ,punt d’inici.




En resum, una ruta tècnica, físicament exigent ,ràpida i amb un descens tan divertit que es fa molt curt, és adir, ideal per dies que cal esbandir ràpid.   

25-6-2011 Bossòst-Mina Margalida-Bassa d’Arreu-Arres-Bossòst.

Bossòst-Mina Margalida-Bassa d’Arreu-Arres-Bossòst.
25-6-2011


Avui a diferència d’ahir surto sol, doncs en Julià i la Marta han marxat a fer l’itinerari 10 del centre Btt de l’Aran que jo ja vaig fer en el seu moment  amb en Roger i en Jordi S.  Així doncs, en un matí molt calorós pujo fins a Bossòst on aparco la furgona a l’entrada amb intencions de fer l’itinerari ressenyat com a 22. L’itinerari, comença en una pista asfaltada a les afores del poble i puja suau per entre  els prats dera Lana on poc més passades unes granges, comença a pujar fort per a poc més de kilòmetre i mig abandonar-la per la Pista Victòria que travessant el Barranc de Melic per dos cops, guanya alçada per un ferm pedregós travessant pel vell mig del Bosc der Ombrer anant a trobar la pista Margalida, molt trencada i semi abandonada que fa que l’avanç es torni feixuc doncs el fang, la vegetació i les pedres dificulten la pedalada.






A la Montanha d’Estahnlong, fent unes quantes marrades llargues i per un ferm en força millor estat, m’arribo finalment a la Mina Margalida on resta mig en peus l’edifici principal. Tafanejo una mica l’indret mentre menjo alguna cosa i em torno a posar en marxa per una pista que segueix guanyant alçada però per millor ferm. 







Fent un llarga diagonal per la muntanya, el camí fa un brusc gir canviant de vessant i amb ella en ràpid descens, passo a fregar la Mina Victòria que em passo de llarg arribant-me a la Bassa d’Arres, un bonic lloc que si no fora per la quantitat de gent que s’hi aplega, doncs la carretera d’accés és prou bona, seria un indret idíl·lic.







Tanta gent m’atabala, i continuo el meu descens abandonant la pista principal on a escassos 200 metres em fa baixar camp a través per un corriol fàcil i ràpid que travessant la pista fins a tres vegades em deixa en el poblet d’Arres de Sus i de la seva església de Sant Pere i per  Arres de Jos on comença un corriol terriblement tècnic que replegant-se sobre ell mateix una i un altre vegada, em deixa prop de la carretera per enllaçar amb el Camin Reiau, que tot resseguint el Garona en la seva fugida cap a França, pel bosc de Taishoères i per corriol feixuc i difícil de pedalar  m’arribo finalment a Bossòst de nou amb una calorada infernal i amb el cap ja pensant en les escaladetes de darrera hora de la tarda amb la fresca.





















La veritat és que aquesta ruta no m’ha entusiasmat massa a nivell paisatgístic. Físicament és exigent i el ferm per on discorre la pujada desgasta molt tornant a voltes força tècnica. La visita a la mina ha estat una mica decebedora i el que crec que ha salvat l’itinerari potser ha estat la baixada fins passat Arres de Jos ja que el tram posterior és tremendament tècnic. Penso que el tros del Camin Reiau està de més i acaba fent-se fins hi tot agobiant. En definitiva, “Tá bé” però no tant com per a repetir.