Bossòst-Mina Margalida-Bassa d’Arreu-Arres-Bossòst.
25-6-2011
Avui a diferència d’ahir surto sol, doncs en Julià i la Marta han marxat a fer l’itinerari 10 del centre Btt de l’Aran que jo ja vaig fer en el seu moment amb en Roger i en Jordi S. Així doncs, en un matí molt calorós pujo fins a Bossòst on aparco la furgona a l’entrada amb intencions de fer l’itinerari ressenyat com a 22. L’itinerari, comença en una pista asfaltada a les afores del poble i puja suau per entre els prats dera Lana on poc més passades unes granges, comença a pujar fort per a poc més de kilòmetre i mig abandonar-la per la Pista Victòria que travessant el Barranc de Melic per dos cops, guanya alçada per un ferm pedregós travessant pel vell mig del Bosc der Ombrer anant a trobar la pista Margalida, molt trencada i semi abandonada que fa que l’avanç es torni feixuc doncs el fang, la vegetació i les pedres dificulten la pedalada.
A la Montanha d’Estahnlong, fent unes quantes marrades llargues i per un ferm en força millor estat, m’arribo finalment a la Mina Margalida on resta mig en peus l’edifici principal. Tafanejo una mica l’indret mentre menjo alguna cosa i em torno a posar en marxa per una pista que segueix guanyant alçada però per millor ferm.
Fent un llarga diagonal per la muntanya, el camí fa un brusc gir canviant de vessant i amb ella en ràpid descens, passo a fregar la Mina Victòria que em passo de llarg arribant-me a la Bassa d’Arres, un bonic lloc que si no fora per la quantitat de gent que s’hi aplega, doncs la carretera d’accés és prou bona, seria un indret idíl·lic.
Tanta gent m’atabala, i continuo el meu descens abandonant la pista principal on a escassos 200 metres em fa baixar camp a través per un corriol fàcil i ràpid que travessant la pista fins a tres vegades em deixa en el poblet d’Arres de Sus i de la seva església de Sant Pere i per Arres de Jos on comença un corriol terriblement tècnic que replegant-se sobre ell mateix una i un altre vegada, em deixa prop de la carretera per enllaçar amb el Camin Reiau, que tot resseguint el Garona en la seva fugida cap a França, pel bosc de Taishoères i per corriol feixuc i difícil de pedalar m’arribo finalment a Bossòst de nou amb una calorada infernal i amb el cap ja pensant en les escaladetes de darrera hora de la tarda amb la fresca.
La veritat és que aquesta ruta no m’ha entusiasmat massa a nivell paisatgístic. Físicament és exigent i el ferm per on discorre la pujada desgasta molt tornant a voltes força tècnica. La visita a la mina ha estat una mica decebedora i el que crec que ha salvat l’itinerari potser ha estat la baixada fins passat Arres de Jos ja que el tram posterior és tremendament tècnic. Penso que el tros del Camin Reiau està de més i acaba fent-se fins hi tot agobiant. En definitiva, “Tá bé” però no tant com per a repetir.
