2-12-2012 Trotada matinal al Matagalls des de el Collformic.

Trotada matinal al Matagalls des de el Collformic.

2-12-2012

Ahir veient unes imatges del Montseny enfarinat, se em va acudir que avui podria fer alguna cosa per allà. A més, vaig decidir donar festa a la bici canviant-la per les sabatilles de córrer per que feia molt, moltíssim temps que no sortia a trotar per la muntanya i de pas, provar fins on sóc capaç de pujar i veure com es comporta el meu genoll operat. Vaig pensar que un Matagalls des de Collformic podia ser una aposta segura i sense compromís prou vàlida per que a més, matinant ,podria estar a una hora prou prudent per estar a Barcelona per dinar amb la família.

Així doncs amb un temps molt menys fred del que em pensava, un pel abans de les 8 del matí m’arribo al Collformic (1138mts). Des de l’aparcament, travesso la carretera per anar a trobar el camí de pujada que és al costat d’un tauló informatiu. Tot just després de superar uns esglaons de pedra, em cal superar un curt tram sobre pissarra. Creuo una pista forestal i la sendera continua direcció E. rodejant per sota el Turó d'en Bessa i travessant el Plà de la Barraca. 

Ara la sendera segueix planejant tot passant pel vessant nord del Turò Gros i un cop superat, comença de nou a enfilar-se fins arribar-se a la Creu de Catalunya, cim del Matagalls(1697mts). 

Sembla que la pujada ha anat prou bé tot i que m’ha calgut alternar trams corrents i trams caminant ja que a més de la manca de “fuelle” cal afegir que hi ha hagut algun tram delicat que el terra estava molt glaçat. Gaudeixo una estona de les vistes des de el cim tot aprofitant la bonança meteorològica fins que el cim comença a omplir-se de gent.  

Arriba l’hora de tocar el dos i tornar. Desfaig el camí, però aquest cop caminant, ràpid però caminant i alhora extremant les precaucions ajudant-me dels pals, doncs no vull fer una relliscada amb el glaç que encara persisteix. Passant per sota del Turó d’en Bessa comencen a aparèixer les primeres molèsties al genoll però m’ho prenc amb calma i arribo sense novetats al punt d’inici això si, un pèl dolorit. 

Sembla que poc a poc anem tornant a la normalitat.   

9-9-2011 Monestir-Sant Jeroni-Santa Magdalena-Sant Joan-Sant Miquel-Monestir

Monestir-Sant Jeroni-Santa Magdalena-Sant Joan-Sant Miquel-Monestir

Tot fent l'Skyrunner per Montserrat...

9-9-2011

Avui tocava fer la ferrada de la Teresina, però incompatibilitats horàries amb els meus companys circumstancials d’activitat m’han fet desdir. Malgrat això, he decidit de pujar igualment a Montserrat però amb altres objectius. D’ençà que vaig tenir l’accident i potser d’abans, per prescripció mèdica que no corro i encara menys per muntanya. De fet ni me’n recordo de quan va ser la darrera vegada que vaig sortir a trotar i la veritat sia dita, és que em moria de ganes de tornar a fer-ho i avui he esclatat, volia tornar a sentir les sensacions de llibertat que es tenen quan hom pot desplaçar-se veloçment únicament amb l’ajut de les seves cames  per la muntanya, així que fent oïdes sordes a les ordes del meu metge, m’he enfundat dins les malles, m’he posat les sabatilles i m’he llençat a trotar. L’itinerari escollit:  l’arxi repetit circuit Monestir-Sant Jeroni-Sant Joan-Sant Miquel-Monestir i que no em cansaria mai de repetir, i en el cas d’avui amb la sequera que porto al damunt, encara menys!. A les 11 amb el repicó de les campanes, després d’una mica d’escalfament, m’he començat a posar en moviment sortint del restaurant del mirador (717mts). Trotada suau per començar el GR4 fins les escales de Sant Benet pel pas dels Francesos, tram que me l’he pres amb força calma doncs no era qüestió de fondre’s a la primera rampa, i ostres, tant de temps sense rodar es nota. Un cop passada la Panxa del Bisbe, el camí davalla lleugerament i travessa el Pla dels Ocells i una mica més amunt el Pla dels Escurçons seguint pel llit del torrent de Santa Maria, apareixent tot seguit a l'esquerra el camí que ve de Sant Joan i que prendré de tornada.

He Seguit cap a la dreta anant a trobar l'ermita de Sant Jeroni (1140mts) entre uns xiprers.

Ara el camí, fa una marrada i per terreny cimentat, cal pujar un bon grapat d’escales fins fer cim a  1236 metres que alhora és també el punt més alt del massís. Mentre hi era dalt badant amb la taula d’orientació, he vist als meus companys emergint d’una de les agulles.

Com no feia un dia especialment net i no es podia gaudir d’unes panoràmiques gaire bones i també m’estava refredant i com les cames sorprenentment estaven prou bé, he començat el descens pel mateix camí passant pel costat l'ermita de Sant Jeroni i seguint avall deixant a l'esquerra el trencall pel que he pujat. El camí ara és ample i còmode i va carenejant  la serra de les Paparres.

Passo pels peus de la Gorra Frígia i la Gorra Marinera i en arribar a la Magdalena, he anat a trobar les escales de Jacob i les ruïnes de Santa Magdalena, tornant a baixar per anar a buscar el pas excavat en la paret que m´ha portat a l’antic restaurant de Sant Joan.

D’allí he agafat la pista ample que condueix al pla de les Taràntules lloc on es troba enclavada l'estació superior del funicular de Sant Joan (970mts). A partir d’aquí, el camí, cimentat, feia uns revolts tornant a guanyar alçada per després tot seguit ja en clara baixada  arribar al Pla de Sant Miquel, a una bassa d'aigua i a l'ermita de Sant Miquel. La baixada estava resultant ser un suplici doncs en els trams més forts de pendent ambdós genolls han començat a rondinar obligant-me a deixar de córrer en aquests trams, cosa que per mi no ha estat cap novetat doncs ja hi comptava que en algun o altre moment podia succeir, de fet prou han aguantat!.  El camí passa pel trencall de la Creu de Sant Miquel, creua la Porta de Sant Miquel, el càmping i ja amb el llum vermell dels genolls encès, tornava a ser al Monestir de Montserrat. Només restava un petit esforç més i ja hi era on tenia la moto ,això si, dolorit però content, doncs he tornat a tenir aquelles sensacions ,que ni que siguin de forma fugaç, del que era córrer per muntanya. Ja se que 12kms per poc més de 600 mts de desnivell en 2h15´ no és una gran marca, però a nivell personal tenint el que tinc i el temps que feia que no corria, -Què carai,     n’estic satisfet!!. Ara ,a fer bondat... ;-)