31 de jul. 2011

31-7-2011 Del Poblenou al Puig de la Creu de Castellar del Vallès

Del Poblenou al Puig de la Creu de Castellar del Vallès i tornada
(pel Parc Fluvial del Ripoll)
31-7-2011


Ahir un company  del grup de Btt de l’SBCN em va comentar que la seva gent organitzaven  una sortida oberta que consistia en fer la baixada des de el Figaró fins a Barcelona per camins. La veritat és que pintava molt bé i m’hi vaig apuntar, però a darrera hora de la tarda van emetre un comunicat que degut als xàfecs quedava anul·lada. Així, com diuen els castellans “me quedé solo y descompuesto” i ja em veia fent l’indi per Barcelona, però vaig recordar-me de que algú em va comentar un cop que per el parc Fluvial del Ripoll ,un afluent del Besòs, remuntant el riu, s’hi podia arribar fins a Castellar del Vallès per pista i com avui justament no era un dia per perdre’s per corriolets es podia intentar, tot i que ara penso que amb aquests aiguats no era potser el més assenyat, però vaja, lo fet ,fet està.


No massa matiner però ,amb l’esperança de que el ferm s’aixutés ,m’ho prenc amb la calma i surto més aviat tardet amb un track tipus collage que em vaig fabricar  ahir al vespre, sense la veritat , massa expectatives d’èxit, però calia intentar-ho si més no.
Surto per la Diagonal i vaig a buscar la “BiciAutopista” del Besòs. Em vaig creuant amb d’altres Beteterus, on la tònica d’avui és l’uniforme corporatiu de color marró amb uns tous de fang que t’hi cagues a les bicis -Aiaiai, quina poca feina farem avui. Deixo la Biciautopista del Besòs i travesso el Pont que em condueix a la Vila de Montcada. La veritat és que Dèu n’hi dò com baixa el riu. Un cop a la vila, travesso el riu Ripoll, que a partir d’ara serà el meu company inseparable  fins a Castellar. No vull enredar a ningú, però aquest tros fins prop de Ripollet és força lleig doncs discorre pel costat de polígons industrials, sort que el riu carregat d’aigua, crida més l’atenció. Ara la vegetació es torna més feréstega i la pista més agradable de ciclar doncs passa entre hortes i fantasmagòrics complexes industrials abandonats. 




Comencen els primers problemes amb alguns trams molt, molt enfangats que demanen tota l’atenció i pedalada fina per no haver de ficar-se els peus de fang fins als turmells i sembla que de moment me’n surto prou bé. L’ample vall a l’alçada de Barberà, comença a tancar-se enclotant el camí que cal compartir amb grups de cavallistes. La pista, creua diversos cops el riu per ponts, algun d'ells ,penjant.





A l’alçada de l’entrada de Sabadell , creuo la carretera de Mollet i ja començo a veure al fons Sant Llorenç, coronat per La Mola.
Una passera quasi a ran d’aigua, em torna a fer creuar el riu a La Bassa de Sant Oleguer. A partir d’aquí, la vegetació és més salvatge i les pistes més trencades. Aquestes travessen el riu per passeres sota el cabal fins a tres cops , sent en la darrera on comença el desnivell de debò de la jornada tot arribant a Castellar, on agafo un tram de la carretera a Matadepepera.
Un cop a Castellar, vaig a cercar la pista que conec prou bé d’un altra sortida en Btt a Gallifa i alguna volteta kilomètrica amb l’Alex.  La pista, de bon fer, s’enfila primer suau i després comença a posar-se una mica més dretota el darrer kilòmetre fins al Coll de l’Alzina Balladora (quin nom , no?). Sorprenentment, per aquí el ferm està molt eixut, car, no deu d’haver plogut com al litoral. Agafo el trencall de la dreta barrat per un cadenat i m’enfilo pista amunt cap al Coll de Canyelles i cap al de Coll Roig fins arribar finalment al Puig de la Creu (672mts) on m’hi estic el temps just doncs cada cop el cel és més ennuvolat i son més de 40 kms els que em separen del Poblenou.





Com no tenia massa expectatives d’arribar fins aquí per que em pensava que trobaria les pistes negades d’aigua o de fang, colla d’alarmistes! la veritat és que no em vaig currar cap camí alternatiu de retorn i així doncs , toca desfer el camí fet  que com és el mateix que el de pujada, no us avorriré amb els detalls. Tan sols un apunt, el tram de baixada des de el Puig de la Creu fins a Castellar, es pot realitzar per una trialera molt divertida que jo avui he evitat però que la recomano d’altres cops.








Ah! I dir-vos que el tros de la “biciautopista” del Besòs avui ha estat un suplici, -Quin vent!  He acabat ben tip.
En definitiva una sortida llarga, poc tècnica i original que fent-la sense presses (-I que el dia abans no hagi hagut un aiguat !!! hehe) és a l’abast de tothom .
Mos veiem!

25 de jul. 2011

24-7-2011 D'Àger a Mont-Rebei tornant per La Pertusa

D'Àger a Mont-Rebei tornant per La Pertusa
24-7-2011
Per Roger i Daniel.


“Recorregut llarg, enfilat, amb forts descensos i físicament molt exigent, amb una espectacular perspectiva de l’entrada al congost de Mont-Rebei. El circuit transcorre per un sender amb forts ascensos i descensos fins arribar al santuari de la Pertusa que presideix l’embassament de Canelles”. Així defineix el circuit 47 el tríptic del Centre Btt de la Noguera, i nosaltres cap allí que anem.

  

Hi ha una primera part del circuit que és comuna amb el de ahir remuntant el Pla de Cerdanya i les Costes de Xabec fins al trencall del Graller de Badia, on tombem a l’esquerra i per molt bona pista,anem perdent alçada fins arribar-nos sota les ruïnes del castell de Sant Llorenç.





Aquí la pista torna a guanyar alçada enfilant-nos cap el Congost de Mont-Rebei que ja comença adonar indicis de la seva presència. Ara la pista comença a davallar fins arribar a unes planes anomenades Lo Coscoll on mor i neix a l’esquerra un corriol amb unes marques de GR mig esborrades al costat d’una fita que s’endinsa en el bosc de Carlets i baixa decidit anant a trobar una incipient torrentera que acaba en barranc i on hem de fer veritables filigranes amb les bicis a coll per descendir tot seguint les fites fins arribar al Mas de Carlets on ens proveïm d’aigua.





  Aquí ens adonem que anem errats i retrocedim fins trobar el camí correcte, doncs aquí també falten els senyals de la ruta. Per una sendera penjada sobre l’embassament que no ajuda massa a ser ciclada, anem a buscar el vessant Oest de la Serra del Mill i en forta pendent per corriols pedregosos, baixem arribant-nos a les ruïnes del Mas de la Pardina on hem de descavalcar de les bicis i remuntar empenyent durant una bona estona pel camí que ara guanya alçada fent zigui zagues per un ferm rocallós del tot inciclable fins arribar sota les penyes d’un contrafort de la Serra de Sant Bartomeu. Davant nostre apareix la tan característica i fotografiada ermita de la Pertusa que encara ens queda lluny.



  



 Sota un sol de justícia avancem ràpidament  per la sendera fins arribar al Collet de la Pertusa on trobem un aparcament. Amaguem una mica les bicis i ens acostem a l’ermita on fem les fotos de rigor.
 Tornem a buscar les bicis, i ara per pista asfaltada, resseguim el Camí de la Pertusa fins arribar a Corçà on decidim aturar-nos en el seu bar a prendre un refrigeri, doncs no hem parat des de que hem sortit i fa una calor insuportable tot, mentre veiem passar davant nostre una processó d’amanides i de guisats aromàtics, que fa que decidim marxar del lloc per no haver de suportar la tortura. Ens tornem a posar en marxa i anem a trobar el GR, que ens regala unes quantes pujades més, això si per pista mediocre que ens deixa avançar amb una certa velocitat.
En arribar a l’encreuament de l’ermita de Sant Pere Màrtir, ja no podem resistir més la calor i decidim de fer una nova aturada ,ara sota l’ombra d’unes alzines i de pas ganyipar una mica.
Més per obligació que per ganes, ens tornem a posar en marxa i ens arribem a la Masia de Massiero, on creuem la carretera i comencem a buscar senyals de la ruta que no trobem.




Com estem al costat de la carretera i una mica farts de la calorada del migdia, decidim de no fer més experiments i llençar-nos carretera avall fins a Àger on ens espera una refrescant i merescuda dutxa en el càmping.