Intent al Midi d’Ossau i Pic de Peyreget 2847mts
(o el pic-premi de consolació...)
18 i 19-6-2011
Bé, doncs la veritat és que aquest cap de setmana les expectatives eren d’alló més prometedores, entre altres per que el metge em va dir literalment que hi donés canya al genoll, i després per l’activitat i per l’objectiu escollit, la travessa integral per cresta del Midi d’Ossau.
Dissabte a les 8, ens trobem a casa d’en Rafa on en Jaume i jo on ens arribem cadascú en la seva respectiva moto. Enfilem proa cap a Lleida i només sortir ja ens equivoquem i ens fotem de pet a dins de l’autopista que ja que hi som seguim fins a Lleida sortint a Alcarras per anar direcció a Osca. El Navegador se ens fa un bon embolic i ens fa anar per carreteres i pobles que mai haurien pensat que sortien als mapes fins que al final arribem a Osca, on se ens acut treure el nas al Barrabes i on dos de nosaltres sortim firats amb alguna “Chuche”. Seguim cap a Monrepós i passant per Sabiñànigo ens trobem amb un munt de bicis de carretera ,i uns kilòmetres més amunt amb la carretera tallada intermitentment. Sense adonar-nos ens hem anat a ficar al mig del rovell de l’Ou de la “Quebrantahuesos” que enguany només hi tenia inscrits 11000 participants, si, si onze mil!, no se m’ha anat el dit amb els zeros. Entre els para i engega perdem un temps preciós que el voliem destinar a fer una mica d’esportiva per les rodalies de Sallent de Gàllego, però al final entre el Barrabés i la Quebrantahuesos se ens ha tirat el temps al damunt i decidim fer via cap al Portalet on tenim la xamba de trobar aparcament a La Cabane de l’Araille doncs amb la cursa tot és col·lapsat. Dinem mentre ens preparem i ens repartim ferros i cordes i remuntem l’amplíssima vall del Circ d’Aneou rematat pel pic de la Canal Roya anant a buscar el caminet que per la vessant occidental ens porta fins al Col de Soum de Pombie per baixar per camí molt còmode fins al refugi ja visible des de fa una bona estona.
Fem saber a la mestressa que ja hi som arribats i ens acompanya a l’ala d’estiu del refugi, és adir, una tenda de campanya descomunal tipus hospital de campanya M.A.S.H. amb lliteres dins doncs estan en Overbooking. Ens instal·lem i robem totes les mantes que podem. Fins l’hora de sopar, encara queda estona i fem temps mentre mirem ressenyes i se ens posa la pell de gallina mirant el nivell de les vies.
Ens toca el primer torn del sopar , un sopar val a dir que exquisit i generós com feia temps no tenia en un refugi i acompanyat d’un bon Lordina de Criança que ens havíem pujat, (l’heu de tastar!). Després de sopar encara va haver temps per una partideta d’escacs i fer quatre fotos amb les darreres llums del dia.
Diumenge. Mare meva mare meva quin fred que he passat a la puta Tenda!!! Sense sac i amb el llençolet no era per esperar menys. Son quarts de set i el dia promet, no hi ha ni un núvol al cel, la temperatura puja ràpidament i sembla que avui tots els astres se ens estan alineant. Recollim els trastes i fem un esmorzar inversament proporcional al sopar d’ahir que esbandim ràpid per posar-nos en marxa direcció al Col de Peyreget acompanyats per camusses i marmotes que sembla importar-les hi ben poc la nostra presència.
El camí va pujant entre un parell de petits llacs fins arribar a l’esmentat coll, i un cop allí per unes grades anem a cercar el primer contrafort del Petit Pic que des de sota no ho sembla tant de petit.
Jo des de poc després d'haver començat torno a tenir molèsties al genoll que creia que eren motivades a arrencar en fred però cada cop el dolor s’intensifica anant a més. Sota el primer resalt a contracor decideixo que potser el més assenyat sigui girar cua tot i que no em fa un mal excessiu, però que se com acostuma a acabar això i no és qüestió de que em quedés clavat al vell mig de l’aresta amb el marron que això suposaria, tot i això dubto, el cor em diu de seguir i el cap retirar-me,però al final s’imposa el seny i decideixo girar cua. Massa be m’anaven les coses!!. Em sembla que el meu metge va pecat de massa optimista. No massa convençut del que estic fent, els hi passo el meu material al Rafa i al Jaume i ens separem quedant amb ells de trobar-nos refugi. Ens acomiadem, ells tiren cap amunt i jo començo el descens cap al coll mentre començo a notar un mal més agut al genoll, això no va bé... :-/. Un cop al coll m’assec a veure com evolucionen els meus companys enfilant-se pels panys de roca fins que desapareixen a l’altre vessant de la muntanya. Jo m’hi estic una estona més assegut badant al coll mentre veig com puja una parella al Peyreget que és a tocar. Com això de tornar a casa amb les mans buides no va amb mi m’hi aventuro, és una pujada fàcil, franca i curta i així, molt a poc a poc faig els 200 metres que em separen del cim.
Un cop dalt m’hi estic una bona estona descansant el genoll i sense pressa i amb passos curts fent treballar de valent els bastons baixo com una iaiona arribant-m’hi de nou al Col de Peyreget on m’hi torno a seure una altre estona per descansar la cama. Al cap ben bé de mitja hora, em torno a posar en marxa i desfaig el camí de pujada en el que es converteix en una agonia ja que el mal va “in crescendo”.
Per fi arribo a l’estany del refugi i allí m’hi estic amb les cames dins de l’aigua gèlida una bona estona mentre bado amb els escaladors veient-los evolucionar per la paret. Dino, faig una migdiada, em torno a posar en remull fins que veig que arriben els meus companys , però no pel Coll de Suzon, si no pel mateix camí que hem pujat i que jo he baixat. - I això? Els vaig a trobar i m’expliquen que ells també han tingut la seva part d’aventura i que només han pogut fer el Petit Pic doncs s’han encigalat de valent i se els ha fet tan tard que un cop al cim han hagut de girar cua per la via normal. En fi, menys dona una pedra ,ells encara han pogut fer alguna cosa decent!. Descansen una estona, fem números amb la gent del refugi i comencem el camí cap a l’aparcament a un ritme força tranquil per que el meu genoll pateixi el menys possible. Sembla que la remullada en aigua freda, els estiraments i el Voltaren crema han fet el seu efecte i la baixada en realitat ja te poc a veure amb la que havia fet unes hores abans.
Ara només ens resta arribar al cotxe i el viatge de tornada a casa que se les promet llarg.
En fi, caldrà tornar i enllestir la feina, i amb el genoll.... Bufff!, això si que és complicat.
