Un mal dissabte....
10-21-2011
Aquest cop se em fa complicat escriure la crònica de l’activitat del cap de setmana doncs sincerament , ni se per on començar encara que suposo que com tot, el correcte seria fer-ho des de el principi. Per aquest cap de setmana amb en Jordi teníem previst fer una raresa per les valls de Comamitjana que vam fer extensiva a la resta de companys però que no va tenir massa acceptació doncs tampoc, no eren massa bones dates per organitzar sortides col·lectives. Jo divendres vespre no tenia massa ganes de sortir i el cert és que em va costar moltíssim llevar-me dissabte, d’un pel va anar que m’hi quedés adormit, però es clar ,sempre poden més les ganes, tot i que aquest cop eren poques. Pujant per la C-17, en una matinada boirosa, vaig trobar-me amb un accident de circulació en ple revolt que em va fer perdre força temps però que vaig poder recuperar pitjant fort l’accelerador de la furgoneta que corre com una condemnada quan se l’apreta arribant finalment a Sant Hipòlit a casa d’en Jordi no massa més tard de l’hora que havíem quedat. El temps just de fer el canvi de furgos i vam encaminar-nos cap a Vallter sense cap incident apart d’una ràpida aturada a Vilallonga de Ter per comprar un parell de Croissants acabats de fer i que vaig engolir de manera compulsiva aprofitant que no era jo qui conduïa. Per fi arribada a Vallter amb una mica de retard un dia amb núvols alts que semblava que no ens farien massa la punyeta malgrat anaven en augment i força de pressa. Molt ambient travessero a l’aparcament i les salutacions pertinents a coneguts entre ells la Roser que feia un munt que no vèiem. La veritat és que vam anar per feina malgrat que alguna cosa dins meu em deia que avui no era un dia per sortir a muntanya. Si més no, jo. En Jordi i jo ens vam posar en marxa i mentre ens acostàvem al punt on començava la neu, vam anar deliberant sobre l’activitat i l’itinerari que acabaríem fent durant la jornada malgrat tinguessim una proposta en ferm. Hi havia certes discrepàncies que sincerament, ara sóc incapaç de recordar. Un cop arribats a la primera línia de remuntadors ,vam saludar al Marc i de pas vam aprofitar per fer-li hi dentetes ja que estava treballant en el cadira. Una estona després, vam encaminar-nos a la Vall de Xemeneies amb intencions d’enfilar-nos cap al coll i decidir definitivament que fèiem segons el panorama que veiéssim dalt. Sota el Puig d’Ombriaga, hi han un rocs que menen a una curta però sinuosa canal que mor just a l’avant cim. Una mica per sortir de la rutina de pujar sempre pels mateixos llocs, vaig convèncer al Jordi d’enfilar-nos hi i així evitar la romeria i la interminable i agònica successió de voltes maria que cal fer fins arribar al Coll de Xemeneies. Un cop vam decantar-nos cap a la base ,en Jordi va decidir treure esquís aviat i muntar grampons i jo vaig apurar una mica més fins la petita plataforma d’un resalt on jo també vaig fer la transició. Esquís a l’esquena, vam començar a gramponar canal amunt per una neu amb una fina capa de crostra que els grampons traspassaven sense cap mena de dificultat malgrat que en alguns casos puntuals només entraven les puntes i poc més. Jo xalava de valent enganxant-me com una paparra a la neu i fent fotos de la pujada, en Jordi venia més distanciat doncs tenia algunes molèsties als bessons i s'ho prenia amb més calma, fins que per fi, vam assolir l’avant cim del Puig d’Ombriaga satisfets ambdós d’haver escollit aquesta variant molt més alpina.
Dalt del cim vam començar a deliberar de nou sobre el nostre pròxim objectiu i al final vam decidir tornar a baixar per on havíem pujat i dirigir-nos cap al Pic de la Dóna per l’altre vessant de la vall per dedicar-nos després a jugar la resta del matí pel seguit curts de tubs que te i que en Jordi coneixia. Vam fer una curta estada al cim, el temps de endreçar els grampons i treure pells i ens hi vam llençar cap a la embocadura de la canal. Per un marge em vaig arraconar per tenir un bon angle per poder fer fotos al Jordi que començava ja a fer els primers girs mentre els cantells feien fressa sobre la neu un xic dura.
Va arribar el meu torn. Realment la neu estava un pel més dura que no em pensava així doncs, es tractava d’apretar cantells i ser fi en els girs. Primer gir i primeres bones sensacions, en Jordi ja hi era a mitja pendent esperant , segon gir, velocitat, seguretat i confiança ,els cantells aguantaven bé, tercer gir ,rebot i de sobte ,la sensació d’inestabilitat seguida d’una acceleració inesperada. Sorpresa...,desconcert. Tot d’una vaig trobar-me lliscant sobre un esquí desarmat i caient cap endavant amb un esquí lliscant lliure i un peu intentant mantenir l’equilibri. Descontrol..., anava intentant frenar amb l’únic esqui que restava operatiu fins que finalment va saltar de la fixació. Jordi... ,a tocar. Anava directament cap a ell ,com magnetitzat. Vaig cridar instintivament per que s’hi apartés. Canvi de trajectòria..., un peraltat cap a una escupidera, inevitable. El vol... ,ingravidesa, acceleració i una imatge fugaç ,Estaragne. Aterratge...,sacsejada esmunyint-me entre els rocs, aturada i final de trajecte lliscant suament cap a la vall amb suavitat de bressol. Silenci..., més silenci. Mentalment vaig a començar a avaluar la destrossa, podia moure les extremitats ,semblava prou sencer malgrat l’arrossegada, aterrada i centrifugada. Vaig atrevir a seure’m mentre veia com s’acostava gent. Al meu voltant un bon escampall de material disseminat. A l’estona va aparèixer en Jordi amb un pal trencat. Me el vaig endur pel davant, ni tan sols em vaig adonar. Vam fer una mica d’inventari de campanya sobre la situació. Com aparentment no tenia res trencat i estàvem a tocar de pistes, vam decidir de baixar i anar cap a un hospital que em fessin una repassada doncs em feia força mal l’abdomen. Vaig posar-me d’en peus per mobilitzar-nos i no va ser fins a la tercera passa que vaig notar com la cama esquerra em fallava i se em plegava cap a l’exterior quedant-me així clavat al terra. Amb el telèfon d’en Jordi vam contactar amb el d’emergències i després d’un seguit de trucades ens van confirmar el rescat amb un helicòpter doncs la moto de pistes es veu que no podia arribar fins on érem nosaltres. A hores d’ara segueixo sense entendre massa aquesta decisió , però se suposa que ells son els que en saben. L’helicòpter es feia pregar, no arribava mai i jo cada cop sentia més mal a l’abdomen amb una hipotèrmia que anava en augment. De tant en tant alguna trucada per saber de nosaltres i per fi quasi després d’una hora d’espera va emergir talment com una libèl·lula groga l’helicòpter dels bombers pel fons de la vall i amb ells tot el protocol de primers auxilis i d’evacuació. Van fer-me les primeres cures, em van immobilitzar i em van col·locar en una llitera per a continuació ser remolcat mitjançant el cabestrant del torn fent el viatge penjat a l’exterior de l’aparell fins l’heliport de Vallter on m’esperava una ambulància .
Un cop aterrats, em van comunicar que abans d’enviar-me a l’hospital de Girona em farien un estudi previ a la mateixa farmaciola de la estació de Vallter que n'és de les millors equipades del Pirineu. Desprès d’una sèrie de proves exhaustives i unes quantes hores en observació, el metge, va determinar que la única lesió a tenir en compte era la cama doncs tenia una ruptura de lligaments creuats interns i que la resta de dolences, és adir, abdomen, braç, cara... eren les pròpies d’una contusió molt forta sense massa més importància.
Després de fer cinc cèntims de com es van desenvolupar els aconteixements, i a títol de comentari personal , únicament vull dir que sovint passa que tot i que de vegades malgrat prenguem totes les precaucions possibles i minimitzem riscs, hi ha un factor casualistic important que no podem controlar i que interactua afectant d’una forma determinant en els resultats de les nostres activitats quotidianes. Jo això en aquest cas ho anomeno mala sort...
Ara, des de la distància, de conclusions del que ha succeït, en puc treure moltes, però me les reservo per mi i que cadascú en tregui les que trobi més oportunes.
No vull acabar aquestes quatre ratlles sense demanar disculpes al Jordi per esgarrar-li hi el dia i alhora donar-li hi les gràcies per tot el suport i tota l'ajuda que em va donar durant els moments següents després de l’accident i dies posteriors. També als GRAE i als nois de l’ambulància, val a dir que tenim uns professionals com cal. També i com no, als serveis mèdics i a la direcció de Vallter2000 dels que en se que van posar tots els mitjans al seu abast.
