De nou en marxa....
Fa un grapat de mesos que em vaig veure obligat a abandonar per una lesió les activitats que tant m’agraden i amb elles l’anterior Blog, que a més ,per causes tècniques va desaparèixer. M'havia plantejat no continuar amb ell i dedicar el meu temps a altres coses però heu estat varis i varies els i les que m’heu esperonat a tornar a posar-lo en marxa.
A tots i totes vosaltres , mil gràcies pels ànims i que millor per començar aquesta nova singladura que aquest text d’en Miquel Martí i Pol,
Diguem que me n'anava, però torno...
Diguem que me n’anava, però torno.
Deixava massa coses a mig fer
i això no és decent ni correcte. La gent
-la majoria de la gent, almenys-
no m’hauria trobat pas a faltar,
com a màxim m’hauria dedicat
un record imprecís enmig del gran
tràfec de viure. Però, ¿i jo? ¿Què hauria
fet de mi, d’aquest home amb qui fa més
de seixanta anys que convisc? Cada vespre,
en rentar-me la boca, la vergonya
m’hauria fet envermellir de ràbia
i fins i tot potser d’enveja. Ara
no em sentiré pas satisfet (com sempre,
per dir-ho clar), però estic ben segur
de poder mirar sense cap angúnia
l’home de fusta del mirall i, junts,
potser descobrirem que els imprecisos
contorns del món en què vivim, absurd,
pedant i fins grotesc, són, tanmateix,
les úniques profundes referències
per conèixer i comprendre, i és amb elles
que estimem i creixem, sense sentir-nos
desmesurats o buits. Ho repeteixo:
diguem que me n’anava, però em quedo.
Deixava massa coses a mig fer
i això no és decent ni correcte. La gent
-la majoria de la gent, almenys-
no m’hauria trobat pas a faltar,
com a màxim m’hauria dedicat
un record imprecís enmig del gran
tràfec de viure. Però, ¿i jo? ¿Què hauria
fet de mi, d’aquest home amb qui fa més
de seixanta anys que convisc? Cada vespre,
en rentar-me la boca, la vergonya
m’hauria fet envermellir de ràbia
i fins i tot potser d’enveja. Ara
no em sentiré pas satisfet (com sempre,
per dir-ho clar), però estic ben segur
de poder mirar sense cap angúnia
l’home de fusta del mirall i, junts,
potser descobrirem que els imprecisos
contorns del món en què vivim, absurd,
pedant i fins grotesc, són, tanmateix,
les úniques profundes referències
per conèixer i comprendre, i és amb elles
que estimem i creixem, sense sentir-nos
desmesurats o buits. Ho repeteixo:
diguem que me n’anava, però em quedo.
Miquel Martí i Pol
