Pic Cordier (3263mts)
Per la Collada de l’Alba des de la Renclusa
7 i 8-5-2011
Per:
El cap de setmana no podia començar pitjor quan dissabte, a l'anar a deixar la furgo a l’aparcament de la Bea vaig deixar-me la baca en el sostre d’una de les rampes d’accés. Intentant oblidar l’incident però amb el mal cos que se li queda a un quan li passen aquestes coses, ens vam anar a trobar amb la resta de companys a la Diagonal. Amb un temps plujós , vam dirigir-nos cap al Pirineu parant a fer un dinar–esmorzar al Portal del Pirineo, que ens van regalar amb la seva desbordant simpatia. Passat Benavarri, ja sota una pluja constant, vam arribar a Benàs on vam reunir-nos amb en Xavi i la Marta. La pluja era incessant i amb la vana esperança que en algun moment deixés de ploure, vam quedar-nos fent un cafetó i després la quasi obligada visita al Barrabés on gairebé sempre surt algú firat com en el cas del Vicenç i en Jordi. Al final vam fer el cop de cap i vam pujar cap a Senarta, on a les porxades ens vam vestir per enfrontar-nos a la pluja. Un cop tothom va estar equipat, vam marxar cap a la Besurta i vestits de Gore fins les orelles i esquís a l’esquena, vam començar a fer camí cap a la Renclusa on vam perdre moltíssim temps intentant de travessar el riu que baixava molt crescut per les pluges. Cadascú va mirar de salvar-lo com va poder, alguns saltant, d`’altres més destres fent malabarismes sobre les roques, d’altres descalçant-se com un servidor ,i fins hi tot algú directament pel llit del riu. Volia fer alguna foto de la gesta, però no vaig gosar de treure la càmera no fora que se m’espatllés, cosa molt probable amb la ratxa que porto darrerament. Salvat l’obstacle, i amb una pluja incessant i que semblava que no tenia cap intenció d’afluixar, ens tot el contrari, ens arribàvem al refugi on tenint el temps just per canviar-nos la roba per una d’ eixuta i baixar a sopar. Poc a poc el refugi es va anar animant i omplint-se de gent i moltes cares conegudes. Com quasi sempre que hi he estat a la Renclusa , el sopar va estar generós però poc original, ves ,que hi farem.
Un cop sopats, va ser moment de tertúlies, i d’anar saltant de taula en taula i de grupets de gent i de posar-se al dia de les darreres xafarderies muntanyenques. A les deu tocades ,vam fer via cap a les lliteres amb la orella parada a l’exterior on no parava de ploure posant més d’un en dubte els pronòstics de bonança de l’endemà.
Son quarts de sis i entre el que em costa dormir habitualment en els refugis, els roncs d’algú que dormia davant meu, i els matiners que marxàvem cap a l’Aneto, al final tan sols he pogut dormir un parell d’hores després de repassar-me la discografia que duia a l’MP3 de l’Eleftheria Arvanitaki ,de la McKennitt, del Ludovico Eudaldi i fins i tot el Rèquiem de Mozart, que ni així aclocava ull. El dia, a pesar que ahir semblava que el món s’anava a acabar negat d’aigua s’aixeca solei amb un cel ben net. A les sis ja estem tots actius i baixant a esmorçar. La veritat és que veient el panorama minimalista de l’assortit, arreplego tres magdalenes un suc de taronja i m’ho endrapo tot per la força com una oca. Surto fora amb l’Alex a veure si pugen la Fina i la Roser mentre els demés acaben d’esmorzar i d’enllestir motxilles. Poc a poc ens anem reunint tots fora mentre arriben les dues noies.
Ara si , ja amb el team complert i esquís a coll, ens afegim a la processó de gent que tira cap amunt. Creuem el torrent fent alguna acrobàcia i ens separem per pujar les grades que ens separen dels Ibons de Renclusa.
Els rodegem entre congestes de neu vella i una mica més amunt podem calçar esquís per una neu treballada per la pluja.
Remuntem part del torrent del Diente, on a mida que anem guanyant metres la neu millora substancialment doncs aquí la pluja va ser neu i va fer una bona enfarinada. Obrint la nostra pròpia traça, ens anem acostant a la canal que mena a la Collada de l’Alba (3085mts) patint alguns el suplici que comporta el fet de que es facin pans de neu a les pells, tot i que en Jordi manté a més la seva guerra particular amb un pal de carboni que se li ha partit.
Ja molt a prop de la canal, la Dolors veu com li marxa el casc coma avall. Jo com ja fa molta estona que tinc problemes amb les meves ditxoses pells i començo a tenir alguna petita molèstia al genoll, decideixo desmarcar-me i faig saber al grup que jo no faré la volta que hi havia programada veient la impossibilitat de que tornin a enganxar les pells tot pujant de Cregüeña, amb el problema i el retard que això comportaria al grup si continués. Hi ha algun amago d’afegir-se a la meva alternativa ,molt agafada amb pinces... però al final, a part de mi ni hi ha cap més abandó, Ben fet!. Acompanyo als meus companys fins dalt de la Collada d’Alba i allí em separo d’ells, tinc intencions de fer el Mir, el Sayo o el Bondidier ,recuperar el casc de la Dolors i tornar cap a la Renclusa per reunir-me amb ells per la baixada.
M’acomiado dels que ja hi ha arribat i continuo esquís a l’esquena doncs les pells ja no enganxen gens seguint la traça de dos nois que se ens han avançat fins que arribo a la Collada Cordier on me els trobo.
Em pregunten com és que m’he separat del grup veient-los baixar cap a Cregüeña i els explico les meves penúries amb les pells. Em queda el consol de saber que un d’ells en tenia unes d’iguals i se les va treure del damunt pel mateix problema. Xerrant ,xerrant, m’expliquen que un d’ells avui vol acabar la seva llista de 3000’s pirinencs doncs l’altre ja fa temps que se els ha polit tots i em conviden a acompanyar-los a fer el Bondidier. Sense dubtar, m’afegeixo a la proposta i deixo eixugant les pells a veure si s’assequen. Comencem a evolucionar en mixt per la penjada cresta. Van molt lleugers i amb una seguretat com poca gent he vist saltant de roca en roca, però jo, intentant de seguir el seu ritme en el segon ressalt, tinc l’ensurt d’una relliscada i decideixo girar cua i deixar-los fer doncs, alguna cosa em diu que avui, no toca fer aquest cim. Els hi comento que abandono i em diuen que ells faran via després cap al Cordier i si vull ens podem trobar allí, cosa que em sembla fantàstica. Torno a buscar els esquís mentre sento caure algunes allaus de fusió per la vessant de Cregüena i me els calço doncs sembla que les pells s’han eixugat completament. M’hi llenço a fer el Cordier amb intencions de tornar pel mateix lloc, fer el Sayo a la baixada i de retorn passar a recollir el casc de la Dolors seguint el meu pla alternatiu a la sortida, però quan estic a mitja pala, en la part més redreçada, un esquí comença a relliscar i veig com penja la pell. N’estic fins al capdemunt de les pells Trab aquestes! Dubto; no se si tornar a baixar i fer el Sayo ni que sigui caminant un tram, o calçar grampons i fer el Cordier. Al final opto pel Cordier, em fa més patxoca (i és més alt)així doncs a cop de grampó faig els darrers metres mentre m’atrapen els meus dos companys circumstancials, quin parell de maquinots! Plegats, fem cim del Cordier (3263mts) tot veient com avança un front de núvols cap a nosaltres.
Mentre estem preparant la transició per la baixada se n’adonen , que s’han despistat i han oblidat de fer el Sayo. Els dic que ells vagin fent que jo ja faré via cap al coll d’Alba un altre cop i m’acomiado doncs jo encara he d’endreçar els grampons. Marxen cagant punyetes i un d’ells em diu que els meus companys estan pujant ja per la pala, cosa que em fa canviar de plans i replantejar-me acabar la volta amb la colla ,doncs si fes el retorn com tenia previst m’haurien d’esperar molta estona fins que no arribés a la Renclusa. Em quedo una bona estona sol al cim, mentre veig l’anar i venir de la gent de la Maladeta. La nuvolada s’acosta a tota velocitat, i decideixo deixar els esquís marcant l’entrada de la canal de baixada no fora que després no tinguéssim visibilitat i no la trobéssim, doncs el cim està envoltat d’estimball i agafar un camí equivocat a les palpentes podria acabar per ficar-nos en un bon embolic.
Poc a poc, van arribant tots al cim i alhora es van quedant sorpresos de trobar-m’hi, ves, al final les coses han anat així. Sembla que els núvols ens volen donar una mica de marge. Jo em moro de ganes de baixar la canal i pregunto que qui la vol baixar amb esquís al que ràpidament s’hi afegeix en Vicenç i en Jordi que vol i dol, doncs amb el pal trencat no ho veu viable. Al final només la baixarem en Vicenç i jo, doncs l’Alex diu que prefereix quedar-se acompanyant a la resta de gent que baixen amb grampons.
Faig el primer gir i..... decepció, la neu està feta una merda, segon gir i més del mateix, et quedes clavat. Si saltes t’enfonses, si gires no corres, així que una mica aixafats pel fiasco de neu anem baixant ,primer amb esquís en Vicenç i jo i després la resta a cop de grampó fins la Glacera de la Maladeta on ens reunim tots.
Un cop som a la glacera, veiem com els núvols ja engoleixen el Cordier. Iniciem el descens per una bona part del Torrent de Maladeta fins enllaçar amb el Camí normal de la Maladeta que esdevé directe per una neu d’una qualitat mitjana que a mida que perdem alçada va perdent més qualitat tornant-se més pesant fins que arribem a la torrentera on al matí ens hem separat dels que pujaven a fer les Maladetes.
Ara ja esquís a l’esquena ens acostem a la Renclusa on tornem a trobar coneguts, fem números amb els del refu i ens reagrupem. A mi com em fa mal el genoll ara que s’ha refredat ,i ja se el que passa quan es refreda massa, decideixo no aturar-me massa estona continuant camí avall en una ràpida baixada sense l’entrebanc del riu que ara baixa al seu nivell normal.
Un cop som tots ja canviats ,refrescats i tenim tot recollit, fem via cap al Lleida de Graus a menjar alguna cosa, doncs Benàs avui semblava un poble fantasma, i on triguen una eternitat en servir-nos. Ara només cal acabar l’èxode fins a casa i jo saber si puc rescatar la furgoneta de dins del pàrking de la Bea, però això ja son figues d’un altre figuera.
