24-4-2011 Circular de Lluçars a Queixigar

De Lluçars (Luzás)a Queixigar (Cajigar) en circuit circular.

24-4-2011

Avui la veritat és que em feia més gràcia treure els esquís de travessa que la bici, doncs en totes aquestes vacances de Setmana Santa no han sortit de la funda, però el temps insegur, la falta de companys i el preu del gasoil ha fet que m’ho repensi. Una altra raó per la que volia fer esquí de travessa a més, era pel meu genoll. El trauma va dir explícitament, que res de bici.... i aquests dos darrers dies ,tot i que les distàncies i els desnivells han estat més que moderats, m’estan passant factura i no tenia massa ganes de donar una volta més de rosca, però com cul inquiet que soc, no me n’he pogut estar de tornar a sortir a fer kilòmetres amb la Treki.

Com avui la mèteo pinta sensiblement millor que els darrers dies, em faig el valent i pujo  cap a la Ribagorça doncs amb la moto ja fa temps, ens havíem arribat a Luzas (Lluçars) des de Benavarri  i un altre cop des de Graus a Cajigar (Queixigar) i tenia ganes de tornar, ja que en guardava un bon record. Investigant, vaig trobar referències que es podia fer la volta en bici i per pistes, almenys si més no sobre mapa era factible ,així doncs tocava sortida -  descoberta, l’aventura estava servida...!!!

Doncs res, avui a les 10 arribo a la plaça major de Luzás (Lluçars),un petit poblet depenent administrativament de Tolva. Sota un sol espatarrant, tot i que del sud hi ha uns nuvolots que son a la banqueta dels reserves esperant el seu moment per fer la guitza, sense perdre temps ,munto a la bici i busco el camí de sortida cap a Lascuarre, on em trobo un avi molt agradable que s’interessa pel meu destí i s’ofereix espontàniament a fer-me cinc cèntims de com em trobaré els camins. M’acomiado d’ell i començo a pedalar per la enfangada i ample pista que més endavant trobo més eixuta, menys mal, quin calvari si no!. Vaig saltant d’una pista a un altre. Sort del GPS, doncs els enllaços de pistes son força perdedors.

 Finalment, creuo la carretera i agafo un trencall de pista que per terreny trencat i pedregós  em puja fins l’ermita de Sant Isidre a 1026 metres d'altura.

 Ja només pujar aquí paga la pena. Des de l'ermita es gaudeix d’unes vistes excepcionals. Se suposa que si els núvols s’haguessin quedat en el seu lloc, podria haver vist el Turbón, i bona part dels Pirineus amb el cim de l’Aneto al fons, però no és així i tan sols puc veure Calvera, el Montsec, el congost de Montrebei i la Serra de Sant Gervàs i avall, Castigaleu.

Em torno a posar en marxa ,la baixada que ve ara és trepidant... o no? Doncs no, la pista és un fangal i acabo amb els meus ossos contra un marge. Bé si més no s’ha intentat, ara toca baixar bici en ma i peus fent xof-xof. La rampa finalitza en una pista semi asfaltada on aprofito per treure el fang de les rodes, cales i pedals en un toll. Allí mateix, enllaço amb un camí que suau puja direcció a Cajigar passant per l'Ermita de Sant Pere i per la Casa Llanera.

 Seguint la carena de la Serra de Sta. Valdesca m’hi trobo amb l’antena de telecos que veia des de Sant Isidre i de pas unes vistes bestials, realment aquest recorregut paisatgísticament, no decep en absolut i més ara en primavera amb tota aquesta eclosió de verds. Em quedaria a badar una bona estona, però els núvols cada cop els tinc més a sobre i bufa un fort vent que presagia una turmenta imminent. La sort és que des d'aquí fins a Queixigar tot és baixada asfaltada, així que em trec la espineta de la baixada de Sant Isidre.

 Arribo a Queixigar (Cajigar), ja amb les primeres gotes, caldrà apretar! Un parell de fotos ràpides al poble i continuo cap a Monesma i cap al despoblat de Monesma de Benavarre on també m’aturo a fer fotos, doncs ha deixat de ploure (momentàniament).

 Retorno a la pista principal baixant pel fons d’un barranc. La mare quin embolat! Ara només em queda pujar al Castell del Monesma en el Tossal Puyol, però torna a ploure, així que ho deixo estar doncs encara em queden uns quants quilòmetres de pista pedregosa fins a Lluçars (Luzás) tot i que a partir d’aquí, la pista és majoritàriament baixada no se amb quines sorpreses em trobaré.

 Passo pel poblat de Sant Lorenzo i travessant el riu Cajigar, enllaço amb la carretera que em torna a deixar al punt de sortida i on em va justet, justet, doncs em fico dins de la furgo i cau un xàfec del quinze.

  Miro el rellotge i.... Mmmh, bona hora, encara podré anar a dinar amb la família a la Hospederia de Roda de Isábena!

    -Una ruta 100% ciclable, assequible i espectacular (i més ara en primavera!) la única cosa.... hi ha un bon tram de pista asfaltada que li treu una mica el cuquet aventurer, però que queda perfectament compensat amb escreix per la resta de coses. Per repetir!!!, qui s’anima?