Un tomb pels voltants de Perarrua.
26-9-2011
Seguint el curs del riu Ésera, avui les meves pedalades em condueixen al poble de Perarrua, prop de Graus. Matiner jo, surto de la plaça major de Perarrua amb la fresca del matí. Vaig a trobar un carrer amb les indicacions d’ermita de Sant Climent i que passant pel costat de l’escola, acaba en una pista cimentada en un principi que fent un parell de marrades creua la Gorga de Perarrua.
Una mica més endavant, agafo el trencall al Castell del Mon que es troba dalt d’un promontori sobre l’Ésera i del que es te constància de l’any 1017. Faig la visita obligada al conjunt, que és el motiu principal que ha motivat fer aquesta ruta, i torno a la pista principal per agafar un nou trencall a la dreta que per curta, però forta pendent em deixa a tocar d’unes antenes, indret que m’ofereix una nova perspectiva del castell de la vall i rodalies.
De nou retorno al camí principal amb traces de PR. D’aquí endavant, el trobo realment enfangat i m’apropo al nucli dispers del Mon, on faig un alto en l’edifici de les antigues escoles i en la casa de la Cera.
Segueixo el meu camí on ara la pista fa continus puja i baixes trenca-cames als que cal afegir l’esforç complementari del fang, tot i que crec que en condicions normals val a dir que aquesta ha de ser una ruta extremadament assequible. Més endavant ,trobo el trencall de Arués, però no l’agafo i tiro pel dret cap a Ejep, doncs prou feina tinc de poder pedalar per un ferm que va cedint sota el meu pes i que contínuament bloqueja les rodes, població a la que arribo de fang fins les orelles.
Un cop hi sóc arribat, torno per la mateixa pista per on he vingut i de seguida, agafo un trencall que per camí trencat i igualment molt enfangat, baixo fins a la ermita de Sant Sebastià, de la que crida l’atenció l’alzina que surt del seu interior i travessa la teulada.
A partir d’aquí la pista millora ostensiblement malgrat que començo a notar quelcom estrany que fa que la bici freni més del compte acompanyat tot plegat per un estrany cruixit que tampoc no desapareix al deixar de frenar. En arribar prop del Plan de Pueyo ,lloc on la pista enllaça amb la que ve de Torre de Obato, faig una aturada per esbrinar el misteri del meu fre posterior, del que descobreixo que la molla que actua com a retorn de les pastilles, s’ha rebregat i està fregant contra el disc. Desmunto les pastilles i com just avui no duc el joc de recanvi al damunt (Murphy!) decideixo inhabilitar el fre del darrera i mirar d’abandonar la ruta escurçant-la i apropant-me al poble de on ben segur, hi passa una carretera en la que on només amb el fre del davant segur em podré defensar millor que en les baixades que m’esperarien en cas contrari.
Efectivament, trobo la carretera a poc menys de 3 kilòmetres però amb un petit detall amb el que no hi comptava i que és que quasi fins a Graus no tinc opció de creuar l´Ésera per cap pont, així que em regalo un grapat de kilòmetres extres fins al trencall de l’A-139. Un cop en la ruta, en 7 kilometrets direcció Campo em tornen a deixar en el punt de sortida fent la entrada triomfal pel pont medieval construït en el segle XII i donant per tancada l'accidentada volta d’avui.
